21 de diciembre de 2012

¿Hay alternativas viables al capitalismo contemporáneo?


Andamos todos muy indignados por la crisis y la situación convulsa que vivimos desde 2007. Rubén Llop, en su artículo “La Gioconda pintada por un ciego. ¿Puede el capitalismo ser social?”, hace una interesante crítica al espíritu del capitalismo contemporáneo y se pregunta cómo es posible que la situación actual nos cause tanta sorpresa. Desde su punto de vista el capitalismo de nuestros días conduce a esta situación y a otras graves consecuencias.

El fin último del capitalismo es el enriquecimiento individual en el menor plazo posible. Crecimiento, cortoplacismo y consumo ilimitado van unidos a este fin. De esta definición se deducen dos supuestos básicos: 1. El enriquecimiento individual ilimitado revertirá en el bienestar común; 2. Si no se alcanza el éxito individual es porque el individuo fracasado no ha sido lo suficientemente ambicioso, luchador y creativo para conseguirlo.

Pero estos supuestos son falsos: ni el crecimiento puede ser ilimitado, ni el enriquecimiento individual conlleva necesariamente al bienestar social, ni la exclusión del sistema puede recaer en forma de culpabilidad sobre el individuo. ¿Es realmente culpable un hombre o una mujer de 55 años de su exclusión de las ofertas de trabajo?

Ante la falta de auto análisis, el propio sistema ha ido conformando una realidad globalizada en la que los criterios capitalistas se han asumido, de manera aparentemente natural, como universales, únicos y convenientes.

Por su parte, la política responde a esta situación con criterios de mercadotecnia contemporánea, atendiendo a los diferentes “segmentos de mercado” o caladeros de votos con titulares, discursos y mensajes sencillos y cortos, con el único fin de ganar las elecciones. No hay lugar para las ideologías ni para los liderazgos. Otro éxito colateral de la creación del pensamiento único.

Además, las economías de mercado definen las hojas de ruta de los Estados en función de su propia competitividad, como si de una empresa multinacional se tratara. No parece que haya un poder democrático independiente del espíritu capitalista, ni que los sistemas políticos puedan ser capaces de cambiar esta situación de “crisis” y, menos aun, de liderar un nuevo proyecto social, político y económico.

La ética imperante nos permite defender los criterios capitalistas si formamos parte del selecto grupo de los “elegidos” que se benefician de esta situación. Los excluidos del sistema son invisibles y muchos de ellos son inexistentes, ya no figuran en las estadísticas.

La gran paradoja de nuestros días es que nuestra sociedad dispone de las capacidades técnicas necesarias para alcanzar cualquier transformación social que los seres humanos pudieran imaginar y, sin embargo, no lo hace. Existen los medios técnicos y económicos necesarios pero no están al servicio de este fin. Bauman diría que los ciudadanos contemporáneos solo viven el presente y no hacen ningún caso de la experiencia pasada ni de las consecuencias futuras de sus actos, una estrategia que ocasiona una grave falta de ataduras con los otros.

¿Hay alternativas viables al capitalismo contemporáneo? Muchas son las respuestas. Bauman, por ejemplo, aboga por un cambio de paradigma centrado especialmente en la educación en sentido amplio, a lo largo de la vida; una educación que permita recuperar la figura del ciudadano solidario y comprometido socialmente, lejos de la figura del consumidor generada por el capitalismo. “El consumidor es un enemigo del ciudadano”, nos dice.

Para Rubén Llop la alternativa pasa por una lucha frontal, una acción social conjunta comprometida, una nueva educación, una crítica real y profunda del sistema capitalista, una generación de nuevas ideologías teóricas y prácticas, un nuevo ciudadano, un nuevo mundo, una nueva utopía... El primer paso sería alcanzar un grado razonable de autoconciencia y de análisis real de las causas que nos han llevado a esta situación. Esta es la intención de su artículo y también de este post.

Enlaces:
Senett, "El capitalismo se ha hecho hostil a la vida".
Josep María Lluis Simon, "L’ètica de l’autoestima i el nou esperit del capitalisme"
Anatole Kaletsky en un nuevo capitalismo

7 comentarios:

  1. Pues parece claro que cuanto menos es una posibilidad. Añado la necesidad de que la autoconciencia concrete la necesidad de una justicia comprometida imprescindible para poner punto final a la corrupción. Recuerdan el Tamayazo?, pues parece evidente que si se permite que la base de la democracia se manipule por intereses de partidos y sus responsables, sin ser juzgado. Mal vamos. Recuerdan el fiscal que decia no hberse enterado?. Alguien desde la opoisición se presentò como acusación? Una comisión de pandereta y cada uso a sus asuntos. Resultado puede verse si se analiza control de Cajas y TV, prestamos afines, etc.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Por supuesto, coincido. Gran reto! Muchas fuerzas necesarias, todas en la misma dirección.

      Eliminar
  2. el-capitalismo-se-ha-hecho-hostil-a-la-vida


    http://www.lavanguardia.com/cultura/noticias/20091223/53850950334/richard-sennett-el-capitalismo-se-ha-hecho-hostil-a-la-vida-hannah-arendt-france-telecom-wall-street.html

    ResponderEliminar
  3. (1) He llegit els teus comentaris amb atenció i una certa sorpresa. Jo et feia més aviat una persona polìticamernt socialdemòcrata i et veig netament anticapitalista.

    Potser et pot servir d'alguna cosa que t'expliqui la meva evolució, en aquest aspecte.

    Suposo que saps que jo em vaig formar en una tradició, el comunisme marxista (i més concretament el de l'esquerra més radical i revolucionària) netament anticapitalista. De jove em creia allò del pas del socialisme utòpic al socialisme científic (Engels dixit) o que la classe obrera ens portaria a la societat comunista, on ja no hi hauria divisions de classe, etc. Hi havia alternativa, doncs, Només calia tenir la suficient empenta i força moral per fer-la avançar. I també altres forces, polítiques o fins i tot militars.

    Però, vist amb perspectiva, abans de la revolució russa i del creixement de la socialdemocràcia a Alemanya, aquestes idees, vinculades al moviment obrer, servien per crear cohesió social i sentiment de grup allà on la irrupció de la industrialització l'havia desballestada (només cal llegir les novel•les de Dickens per apreciar-ne la intensitat d'aquest desballestament), però no representaven una veritable alternativa política al desenvolupament del capitalisme (excepte en els petits cercles dels convençuts).

    Tant la revolució soviètica com el desenvolupament de la socialdemocràcia sí que van representar un canvi, una veritable alternativa. Dues alternatives molt diferents, certament, però veritables alternatives al capitalisme del "laissez faire" més descarnat. La primera era netament revolucionària i anticapitalista i es concretaria més o menys d'aquesta manera: el capitalisme, el sistema burgès, vol dir lliure mercat i govern de la burgesia (encara que s'encobreixi sota l'aparença de la democràcia) i cal oposar-li planificació centralitzada de l'economia i un sistema polític que posi el poder a les mans de les "masses populars", dirigides pel seu partit.

    ResponderEliminar
  4. (2) A hores d'ara sabem que aquest projecte polític ha fracassat, però cap a la meitat dels anys quaranta i cinquanta del segle passat, algunes d'aquestes idees (com la de la planificació) i la mateixa Unió Soviètica tenien un gran prestigi en àmplies capes de la intel•lectualitat occidental (al cap i a la fi, qui havia aturat als nazis? Quina societat creixia econòmicament, quan Occident es desagnava amb la Gran Depresió?)

    En bona part, aquesta situació política, l'obra de Keynes i l'impacte, com he dit, de la Gran Depressió van ser els fonaments del desenvolupament de la societat del benestar, a l'Europa occidental, com un contrapès a l'Est soviètic.

    Dues alternatives, doncs, que es van concretar, d'alguna manera, en dues realitats polítiques, encara que contraposades, l'estat del benestar, a l'Europa occidental; l'estat soviètic, a l'oriental. "Reformista" la una, aparentment "revolucionària" l'altra.

    La manera políticamente antagònica en què es van desenvolupar ambdues alternatives va viciar molt el debat sobre les alternatives al capitalisme més descarnat. Es contraposava mercat a planificació, demòcracia (burgesa, és clar) a democràcia directa (de la classe obrera, encarnada, això sí, en el partit dels obrers)... Alguns debats que s'havien portat a terme en l'interessant clima intel•lectual de l'austromarxisme es van deixar de banda...

    Ara, després de la caiguda de la Unió Soviètica, del fracàs d'un d'aquests projectes, el capitalisme més vinculat a l'especulació, el més descarnat ha portat a terme una ofensiva estratègica per acabar amb l'altra alternativa, la "reformista". I encara que, en un primer moment, amb la irrupció de la crisi semblava que aquell capitalisme en pagaria les conseqüéncies, perdria algun pèl a la gatera, no ha estat així: s'està aprofitant l'atur, la por, la pèrdua de poder de pressió dels treballadors per acabar amb l'estat de benestar, especialment a la vella Europa.

    ResponderEliminar
  5. (3) Fet i fet, doncs, les alternativa (al capitalisme) s'han fet fonedisses. Hem d'acceptar la realitat tal com és. Per a la majoria de la gent, no s'accepta que hi hagi una veritable societat alternativa a la realment existent, ara. Pel veritable fracàs de la societat soviètica, d'una banda, pel desistiment de la gran majoria dels partis "socialistes" europeus a plantar cara al neoliberalisme. En bona part, doncs, hem retornat a una situació més semblant a a les que van viure Marx, Engels, Proudon o Bakunin.

    Sí que és cert que amb la política neoliberal que s'intenta imposar a Europa, creixen altre cop els vents de revolta social, i en part, de l'anticapitalisme... Però també de la xenofòbia, del nacionalisme reaccionari...

    Som en una situació perillosa, que políticament s'assembla en part a la dels anys trenta. I sense una alternativa clara i meridiana al capitalisme, així a seques. Crec que, al menys, a Europa, el que toca és unir el màxim de forces i esforços per oposar-se a la deriva neoliberal que ens porta al desastre. Lluitar per una Federació Europea, amb unes institucions veritablement democràtiques i la construcció de corrents d'esquerra, amplis, obert, a escala europea que puguin revertir les polítiques de la dreta, al servei dels bancs.

    Vet aquí, doncs, que potser, ara i aquí, sóc més "reformista" jo que tu.

    Ah! però això sí, continuar treballant per construir un espai veritablement alternatiu al del capitalsme depredador, que combini prou bé el realisme amb l'esperit transformador i de rebel•lia. Però les alternatives només són creïbles si s'encarnen socialment i no només en els papers. Es tracta, en molt bona part, de construir una nova cultura política, d'una nova socialitat, més que de "prendre el poder".

    En fi, com deia Machado, Caminante no hay camino, se hace camino al andar!

    Resposta que m'ha fet arribar l'Albert Fabà.
    Gràcies Albert!

    ResponderEliminar
  6. Estimat Albert,

    Moltes gràcies per les teves paraules i reflexions. Sens dubte, són una bona síntesi de l’evolució de les alternatives “fallides” al capitalisme i m’han ajudat força... Potser sí podríem considerar que en aquests moments hem invertir les nostres posicions... És possible que en els últims anys m’hagi envaït un sentiment profund de rebel•la política i que m’hagi allunyat una mica del pragmatisme i el positivisme que practicava fa un temps. En canvi tu has aconseguit asserenar el teu esperí guerriller, cosa impensable no fa gaire temps... :-) Sens dubte, les nostres evolucions personals i professionals han contribuït notablement en el desenvolupament d’aquesta evolució.

    Pel que fa al contingut de l’article i del teu text, afegiria la següent reflexió. A la llarg de la història, la política s’ha fixat sempre com a principal objectiu la construcció d’un futur més humà i més just i, en aquest sentit, crec que no cessaran mai els intens alternatius per contrarestar les injustícia que genera el sistema capitalista. Diria que, en els propers anys, tres podrien ser les forces que empenyin en aquesta direcció: 1. La força de la natura i les limitacions que una possible crisi energètica podria representar per al model del creixement ilimitat; 2. La força del coneixement i la raó, i la consciència de l’home com element compensador de les contradiccions que genera el sistema; 3. La força del progressisme crític, que encara que actualment pateix una significativa dosi de desorientació, molt probablement no desapareixerà mai... Soc optimista, ja ho veus. Tinc confiança en el progrés, encara que els canvis substancials difícilment arriben a ser visibles al llarg de la vida d’una persona. Tampoc de la nostra.

    Gràcies, Albert, per aquests moments de reflexió.
    Bon Nadal!

    ResponderEliminar